Menu
Judit passejava solemnement amb el cap d’Holofermes, com Salomé amb el de Joan el Baptiste, punyal en l’aire; Marta portava les claus i els dàtils i Rut les espigues de blat; Clàudia Prócula feia sonar l’arpa i Verònica mostrava al drap brut de suor el rostre del Crist. Potser les representacions simbòliques estan perdent pes, o almenys les antigues, perquè d’emoticones i iconografies diverses anem encara ben servits, i això que les primeres omplen museus amb les obres d’art més reeixides de la humanitat. Llàstima! La nostra cultura, malgrat us pese, està impregnada del dens solatge de la religió catòlica, la qual ha marcat, determinat i modelat molts dels nostres hàbits, costums i comportaments, i molt més profundament del que aparentment sembla en aquests inicis del nou mil·lenni. No hauríem d’oblidar-ho, o perdrem la raó i el perquè de moltes coses que ara continuem fent, potser per pur mimetisme hereditari o mera tradició inqüestionable. Siga com siga, va ser un orgull veure un bon estol dels nostres músics, de totes les edats i condicions, encapçalar la Gran Processó General del Sant Soterrar de Divendres de Passió i Mort del Senyor de la Setmana Santa Marinera dels Poblats Marítims. Una cosa és la religió i altra, per descregut que es siga, tot allò que fem al seu voltant. I si a açò sumem el que s’ha dit de la nostra Orquestra a Llíria, ja no ens podrem unflar més de goig:
