Menu
Inicialment, el Centre Instructiu i Benèfic de Benimaclet estava situat al carrer de La Providència n º 3. Anys després es va crear una escola de música per als socis i fills de socis amb el nom de “La Confiança”.
Al novembre de l’any 1909, amb motiu de la possessió com a capellà i rector de Nostra Senyora de l’Assumpció de Benimaclet, del Reverend D. Miguel Zaragoza Barber, un grup de veïns de la localitat, músics tots ells, va decidir obsequiar el nou capellà amb una serenata. Per a tal ocasió, es van agrupar sota la direcció de D. Mariano Baró Martínez i van festejar la vinguda a Benimaclet del que seria durant molts anys el pastor de la parròquia.
A principis de l’any 1910 D. Francisco Bori Escuder, veí de la localitat, va cedir un pis de la seua propietat al carrer València, cantó Manuel Castellano, el lloguer del qual va ser sufragat pels músics i socis protectors, sent José M ª Zargozà Miró qui es va oferir voluntàriament per a les classes de solfeig als primers educands matriculats.
Els artistes fundadors de la societat van ser:
Vicente Lluch Balanzá, Ramón Calás Marco, Francisco Bori Blasco, Mariano Castro Soler, Vicente Chancosa Donderis, Vicente Greses Martí, Benjamín Folch Benlloch, Vicente Ballester Genovés, Mariano Baró Martínez, Pascual Monsó Broch, Francisco Buch Valero, Hipólito Martínez Guaita, José Gimeno Brat, Luis Pedro Zaragozá Miró, José Mª Zaragozá Miró
Molt prompte, l’any 1911, el local es va quedar menut per albergar músics i socis i es va produir al costat de la dimissió del director, una divisió de la Banda i la seva societat: Una part es va unir al Casino Instructiu i Benèfic (La Mà ) i l’altra va crear la Societat Instructiva i Musical (“La Pessunya”). Les dues societats, sense cohesió, van buscar l’acostament però no va ser fins al 13 de març de l’any 1932 quan es va produir la fusió d’aquestes societats musicals a “la Festa de l’Abraç”.
La cita escrita a continuació està inclosa en el text commemoratiu de les noces d’or de la Fundació de la Banda de Música del Centre Instructiu Musical de Benimaclet, publicada a aquest efecte en 1960:
En els seus inicis, un grup petit, però abnegat de veïns de Benimaclet, va donar un canvi radical en l’estructura artístic social ensopida dels seus habitants. La formació de la Banda i la seva societat venia a acollir els que després del rude treball en la lluita per l’existència, discorrien, en molts casos, per camins gens edificants. L’empresa no va ser del tot fàcil. Grans dificultats van haver de ser vençudes, però concentrant tot l’entusiasme en el que consideraven una obra de gran necessitat, va quedar formada l’agrupació que anys més tard donaria glòria a Benimaclet ia València. Per això al recordar aquella gesta gloriosa, contemplem els que la van fundar. Aquella llavor va germinar amb frescor i just és se’ls honori. Però si nosaltres, els que en herència rebem la seva obra, ens sentim dignificats qual bons fills, quanta serà la immensa alegria per als que, encara plens de vida, contemplen els òptims resultats als 50 anys! Mereixedors són del nostre homenatge. I avui, estem segurs, s’estremeixen d’entusiasme igual que en aquells anys juvenils en què aportaven gra després gra de sorra per edificar la seva obra que és la nostra, i tot pel seu poble natal, Benimaclet.
Pels de l’hora present, músics i altres socis de la nostra entitat i, especialment, per a aquells que quotidianament tenen sobre si la responsabilitat de regir els seus destins; pels que ens han precedit i per als que ens han de rellevar, serà un bàlsam aquest fet sublim de les noces d’or de la Fundació.
Ningú que es tituli soci del nostre centre pot romandre indiferent al que en la nostra societat es realitza, és més, tots estem obligats a ajudar segons les forces i coneixements de cadascun. Si així ho fem la cultura del nostre poble s’elevarà constantment. Hem d’imitar als nostres majors, en cas contrari el nostre pas per la societat no haurà deixat solc significatiu on pugui ser dipositada nova llavor germini per a la major grandesa del nostre centre.