Menu
El Combregar dels impedits és costum antic, de quan la vida social s’organitzava al voltant de les parròquies i els ritus religiosos impregnaven quefers i pensaments. Cal reconèixer que Benimaclet va existir com a poble independent i després com a pedania gràcies fonamentalment a la influència de la seua parròquia dedicada a la Mare de Déu de l’Assumpció i nucli aglutinador de la població camperola dispersa.
Com altres tradicions religioses lligades a les dèries agrícoles -la veneració dels Sants de la Pedra, Abdó i Senén, salvadors de tantes collites, per exemple- el Combregar dels impeditss’ha conservat de manera especial al territori valencià -i curiosament, a algunes parts de l’Andalusia- convertint-se en un acte al qual es troben amarrades les agrupacions musicals: mireu sinó la fotografia que hem trobat, publicada a una revista de l’any 1911, però sense especificació de lloc. Tradicionalment també la processó eucarística a domicili per a malalts i, en general, persones amb dificultats de mobilitat es fa, a moltes comarques valencianes, al matí del dia de Sant Vicent Ferrer, predicador, taumaturg, intel·lectual, filòsof i polític de gran relleu a més de frare dominicà -de l’ordre fundada pel burgalés Santo Domingo de Guzmán, mort i soterrat a Bologna, Itàlia, a la seua pròpia basílica- i un dels personatges més influents a la seua època i posteriors, traspassat a Vannes (Gwened en bretó, abans de la definitiva invasió francesa a les acaballes del primer mil·lenni cristià) en un dels seus llargs i continus viatges de prèdica i política i elevant a la santedat pel papa xativí Calixte III, Alfons de Borja (escrit en italià Borgia, però no pronunciat de diferent manera).
Però com Benimaclet ja fa temps que va deixar de ser oficialment poble hem d’esperar el torn a la cua de prioritats i tan sentit i solemne acte serà una setmana després, diumenge 19 d’abril, data on els nostres músics acompliran tan antiga tradició d’acompanyar la custòdia dels resplendents cercles de pa àzim pels viaranys del nostre irrenunciable i irreductible poble i per a conhort dels impedits.
http://asuncionbenimaclet.
El Combregar dels impedits és costum antic, de quan la vida social s’organitzava al voltant de les parròquies i els ritus religiosos impregnaven quefers i pensaments. Cal reconèixer que Benimaclet va existir com a poble independent i després com a pedania gràcies fonamentalment a la influència de la seua parròquia dedicada a la Mare de Déu de l’Assumpció i nucli aglutinador de la població camperola dispersa.
Com altres tradicions religioses lligades a les dèries agrícoles -la veneració dels Sants de la Pedra, Abdó i Senén, salvadors de tantes collites, per exemple- el Combregar dels impeditss’ha conservat de manera especial al territori valencià -i curiosament, a algunes parts de l’Andalusia- convertint-se en un acte al qual es troben amarrades les agrupacions musicals: mireu sinó la fotografia que hem trobat, publicada a una revista de l’any 1911, però sense especificació de lloc. Tradicionalment també la processó eucarística a domicili per a malalts i, en general, persones amb dificultats de mobilitat es fa, a moltes comarques valencianes, al matí del dia de Sant Vicent Ferrer, predicador, taumaturg, intel·lectual, filòsof i polític de gran relleu a més de frare dominicà -de l’ordre fundada pel burgalés Santo Domingo de Guzmán, mort i soterrat a Bologna, Itàlia, a la seua pròpia basílica- i un dels personatges més influents a la seua època i posteriors, traspassat a Vannes (Gwened en bretó, abans de la definitiva invasió francesa a les acaballes del primer mil·lenni cristià) en un dels seus llargs i continus viatges de prèdica i política i elevant a la santedat pel papa xativí Calixte III, Alfons de Borja (escrit en italià Borgia, però no pronunciat de diferent manera).
Però com Benimaclet ja fa temps que va deixar de ser oficialment poble hem d’esperar el torn a la cua de prioritats i tan sentit i solemne acte serà una setmana després, diumenge 19 d’abril, data on els nostres músics acompliran tan antiga tradició d’acompanyar la custòdia dels resplendents cercles de pa àzim pels viaranys del nostre irrenunciable i irreductible poble i per a conhort dels impedits.
